Alguns dels joves migrants es troben encara tutelats i amb perspectives incertes.  Amb més de 18 anys alguns han accedit a treball o segueixen estudiant o tenen un sostre.  Altres, es troben als carrers de les nostres ciutats, sense fonts d’ingressos conegudes,  sent quasi un miracle com surten endavant cada dia.  

Hi ha un decidit clam a regular la seva situació, que permeti legalment accedir a un ja difícil de trobar lloc de treball. Impossible sense el permís.  

El dia és molt llarg. Com s’omple sense ocupació, estudis, feina?  Des de la societat civil, persones físiques, entitats i associacions intenten desenvolupar iniciatives de proximitat que arribin a alguns d’aquests joves. A partir de les pròpies experiències, contactes, recursos i sota el convenciment que es tracta d’un pedaç perquè les prioritats són altres.  

Les accions que es proposen fora del mercat laboral no aporten els recursos per assolir les necessitats bàsiques de domicili, alimentació, roba, oci. I, per tant, els mateixos implicats no les veuen molt atractives, ni susceptibles de massa continuïtat.   

Es tracta,  sens dubte d’ iniciatives secundàries, que usen els contactes i recursos de persones i associacions, amb la voluntat subsidiària de seguir fent evident una realitat, sovint llunyana, per a bona part de la població i aconseguir una interrelació que pugui generar oportunitats no reglades.   

La preocupació per aquests joves, el seu present i futur ha de tendir al necessari i urgent canvi de legislació que permeti accedir a l’autonomia i desenvolupament personal.   

 Mentre tant, és necessari  oferir lligams, sorgits de la societat civil. D’entrada, la relació, el contacte, la proximitat i la paraula. Catalunya és un país d’un extensa nombre d’associacions. Que segurament no tenen a nivell general altra capacitat que proposar la voluntat de  canvi. Però que amb accions propreres  poden obrir portes d’activitats educatives, artístiques, esportives a aquests joves migrants.   

 L’esport és una possibilitat d’integrar aquestes persones en un equip, en un objectiu comú. Formar part d’un grup, compartir un determinat temps malgrat les limitacions legals.   

 És àmplia l’experiència de campus de vacances que combinen esport, amb algun tipus de formació. Sovint idioma. Sovint també ofereixen algun aliment i dutxes.   

Aquest model conegut i assajat per moltes entitats pot tenir la seva replicació amb aquests joves, nois i noies, que tenen tan temps lliure, energia emmagatzemada i dificultats per atendre la seva pròpia higiene.   

Són accions reduïdes, limitades, però assumibles, per l’esmentada àmplia xarxa associativa. Potser pedaços que poden fer millor la realitat existent.   

Les estadístiques mostren l’arribada de 1498 joves no acompanyats a Catalunya l’any 2017, 3659 l’any 2018 i pot ser que arribin a 5.500 l’any 2019. Atendre aquest fenomen Implica un esforç de les administracions, però també de l’entramat social, a partir d’oferir el que cadascú sap fer i les oportunitats que generen les associacions 

Some of the young migrants are still mentored but with an uncertain future. Over 18 years old some have come to work or are still studying or have a roof. Others are on the streets of our cities, with no known sources of income. It is almost a miracle to go forward every day.

There is a determined cry to regulate your situation, which will legally allow you to access an already difficult to find a job. Impossible without permission.

The day is very long. How do you fill up without employment, studies, work? Civil society, individuals, entities and associations are trying to develop local initiatives that reach some of these young people. From our own experiences, contacts, resources and under the conviction that this is a patch because the priorities are other.

The actions proposed outside the labour market do not provide the resources to achieve the basic needs of domicile, food, clothing, leisure. And, therefore, those involved do not see them as attractive or susceptible to too much continuity.

Undoubtedly, these are secondary initiatives that take advantage of the contacts and resources of individuals and associations, with the subsidiary nature of continuing to show a reality, often distant, for a large part of the population and to achieve an interrelation that can generate. unregulated opportunities.

Concern for these young people, their present and future, should tend to the urgent and necessary change of legislation that will allow them access to autonomy and personal development.

In the meantime, however, attempts are made to provide links, arising from civil society. Incoming contact, relationship, closeness and word. Catalonia is a country with an extensive relationship of associations. That surely they can do nothing on a general level, beyond hasty a willing will for change. But these young migrants can open their doors to educational, artistic and sports activities.

Sport is one of these possibilities of integrating these people in a team, in a common goal. Being part of a group, sharing a certain amount of time, demonstrates a willingness to integrate despite legal limitations.

The experience of casals, holiday time camps that combine sports with some kind of training is wide. Often language. Often they also offer some food and access to showers.

This model known and tested by many entities may have its replication with these young people, boys and girls, who have so much free time, stored energy and difficulty in maintaining their own hygiene.

These are small actions, limited, but assumed, by the aforementioned wide association network. Maybe patches that can make the existing reality better.

Statistics show the arrival of 1498 unaccompanied young people to Catalonia in 2017, 3659 in 2018 and may reach 5,500 in 2019. Attending this phenomenon involves an effort of the administrations, but also of the social network, from offering what each one knows how to do or the opportunities that the associations generate.