Alguns dels joves migrants es troben encara tutelats i amb perspectives incertes.  Amb més de 18 anys alguns han accedit a treball o segueixen estudiant o tenen un sostre.  Altres, es troben als carrers de les nostres ciutats, sense fonts d’ingressos conegudes,  sent quasi un miracle com surten endavant cada dia.  

Hi ha un decidit clam a regular la seva situació, que permeti legalment accedir a un ja difícil de trobar lloc de treball. Impossible sense el permís.  

El dia és molt llarg. Com s’omple sense ocupació, estudis, feina?  Des de la societat civil, persones físiques, entitats i associacions intenten desenvolupar iniciatives de proximitat que arribin a alguns d’aquests joves. A partir de les pròpies experiències, contactes, recursos i sota el convenciment que es tracta d’un pedaç perquè les prioritats són altres.  

Les accions que es proposen fora del mercat laboral no aporten els recursos per assolir les necessitats bàsiques de domicili, alimentació, roba, oci. I, per tant, els mateixos implicats no les veuen molt atractives, ni susceptibles de massa continuïtat.   

Es tracta,  sens dubte d’ iniciatives secundàries, que usen els contactes i recursos de persones i associacions, amb la voluntat subsidiària de seguir fent evident una realitat, sovint llunyana, per a bona part de la població i aconseguir una interrelació que pugui generar oportunitats no reglades.   

La preocupació per aquests joves, el seu present i futur ha de tendir al necessari i urgent canvi de legislació que permeti accedir a l’autonomia i desenvolupament personal.   

 Mentre tant, és necessari  oferir lligams, sorgits de la societat civil. D’entrada, la relació, el contacte, la proximitat i la paraula. Catalunya és un país d’un extensa nombre d’associacions. Que segurament no tenen a nivell general altra capacitat que proposar la voluntat de  canvi. Però que amb accions propreres  poden obrir portes d’activitats educatives, artístiques, esportives a aquests joves migrants.   

 L’esport és una possibilitat d’integrar aquestes persones en un equip, en un objectiu comú. Formar part d’un grup, compartir un determinat temps malgrat les limitacions legals.   

 És àmplia l’experiència de campus de vacances que combinen esport, amb algun tipus de formació. Sovint idioma. Sovint també ofereixen algun aliment i dutxes.   

Aquest model conegut i assajat per moltes entitats pot tenir la seva replicació amb aquests joves, nois i noies, que tenen tan temps lliure, energia emmagatzemada i dificultats per atendre la seva pròpia higiene.   

Són accions reduïdes, limitades, però assumibles, per l’esmentada àmplia xarxa associativa. Potser pedaços que poden fer millor la realitat existent.   

Les estadístiques mostren l’arribada de 1498 joves no acompanyats a Catalunya l’any 2017, 3659 l’any 2018 i pot ser que arribin a 5.500 l’any 2019. Atendre aquest fenomen Implica un esforç de les administracions, però també de l’entramat social, a partir d’oferir el que cadascú sap fer i les oportunitats que generen les associacions